L’Osteopatia

La paraula Osteopatia deriva del grec: osteon que significa os (estructura) i patho que significa patologia, dolència. Això ens ajuda a entendre que l’Osteopatia no només tracta temes relacionats amb els ossos y articulacions sinó que s’estableix relació amb altres zones susceptibles que han de ser identificades i solucionades, per un correcte funcionament.

Avui en dia hi ha molt desconeixement sobre aquesta disciplina. No es tracta d’una medicina alternativa sinó que es tracta d’una disciplina terapèutica que posa especial atenció a l’estructura i equilibri biomecànic del cos.

En l’Osteopatia el cos es tracta de forma global, com un tot, com una unitat, per així poder recuperar la homeòstasis o equilibri mecànic del conjunt dels teixits corporals com el múscul-esquelètic, el nerviós, el visceral i el circulatori, entre d’altres, mitjançant l’aplicació de tècniques manuals dirigides als teixits identificats com a patològics en el diagnòstic diferencial osteopàtic.
El tractament osteopàtic, té com a objectiu solucionar el desequilibri entre les diferents parts del cos, utilitzant un conjunt de tècniques manuals amb la finalitat terapèutica i/o preventiva que aplicades sobre els teixits s’obtenen, de forma directa o indirecta, reaccions fisiològiques que equilibren i normalitzen les diferents alteracions musculars, osteoarticulars, orgàniques i funcionals, millorant o resolent el quadre clínic i incidint especialment en les seves manifestacions.

Els principis fonamentals de l’Osteopatia

L’osteopatia es pot definir en quatre gran principis:

L’estructura governa la funció:

Quan es parla d’estructura, ens referim a un sistema d’elements relacionats e independents entre si. Aquests elements vindrien a ser les diferents parts del cos humà: òrgans, músculs, ossos, fàscies, glàndules, nervis, vasos sanguinis, limfàtics, altres líquids corporals, etc.
Quan es parla de funció ens referim a l’activitat propia d’alguna cosa. Pel que, la funció vindria a ser l’activitat de cada una de les parts o un conjunt de les parts mencionades anteriorment, como per exemple: funció respiratòria, digestiva, locomotora, circulatòria, hormonal, etc.
En l’osteopatia es considera que hi ha una gran interrelació entre aquests dos conceptes d’estructura i funció. Es diu que no pot donar-se adequadament una funció si l’estructura que la té no esta integra i per un altre costat, una mala funcionalitat pot provocar modificacions en l’estructura normal.

La unitat del cos:

El cos esta format per diferents parts/elements com ja hem comentat, però aquestes funcionen com un tot, com una unitat, ja que totes treballen per un benefici de l’organisme de forma global. Per exemple: el sistema múscul-esquelètic i nerviós contribueixen a la locomoció i comunicació i els sistemes arterial, venós y limfàtic afavoreixen la nutrició dels teixits i l’eliminació de toxines.

L’autocuració:

El cos humà sempre esta treballant per mantenir l’estat d’equilibri, tant fisiològic, como funcional i postural. A aquesta qualitat se l’anomena homeòstasis. Si es produeix un estat d’estrès, que el cos no es capaç de restablir, llavors apareix la patologia. L’osteopatia pot ajudar, a posar els diferents sistemes del cos sota el control de les lleis de la fisiologia per poder restablir l’equilibri adequat.

La llei de l’arteria suprema:

Només quan les cèl·lules de l’organisme reben tot el que necessiten per funcionar, generar i eliminar les toxines, actuen com un bon sistema de defensa contra els microorganismes i generen una bona autoregulació de les funcions. Per aquest motiu els líquids que circulen per l’organisme transportant els nutrients i toxines, han de poder circular lliurament.
Si això no es produeix i hi ha una disminució de la circulació, provoca una disminució de la capacitat de defensa en els teixits que estaran mal irrigats, donant lloc primer a una alteració funcional reversible, però que si persisteix en el temps pot provocar una afectació major del teixit derivant a una lesió o malaltia incurable, per l’acumulació de toxines en aquell teixit.

Clasificació de l’Osteopatia

Osteopatia Estructural: va dirigida al sistema múscul-esquelètic, on s’apliquen diverses tècniques adaptades a cada disfunció, a cada teixit i a cada pacient. Aquesta es centra en el tractament de totes aquelles lesions articulars i paraarticulars del raquis vertebral i dels nervis mitjançant manipulacions molt precises per alliberar l’estructura dels diferents òrgans o teixits de la seva posició “constrictora” i d’aquesta manera permetent el restabliment dels sistemes corporals.

Osteopatia Visceral: va dirigida als teixits que participen en les funcions de les vísceres, les membranes fibroses relacionades, els músculs, els diferents plans de lliscament entre els òrgans, els vasos sanguinis, els nervis i tots els teixits que asseguren el funcionament orgànic. A vegades es produeix una mobilitat anormal de les vísceres degut a adherències o traccions miofasciales que la dificulten, i això ha de tractar-se per poder alliberar els teixits.

Osteopatia Craneal: consta de tècniques manuals, que alliberen i faciliten la micromobilitat del crani i la relació craneosacra a través de les membranes meníngies i el líquid cefaloraquidis. Algunes conseqüències d’alteracions posturals, traumatismes, desequilibris musculars, etc, poden afectar a nervis cranials, arteries, glàndules i altres teixits, al seu pas per orificis cranials o a l’interior mateix, el que pot provocar neuràlgies, dificultats de visió, audició, alteracions d’algunes funcions glandulars, vertigens, migranyes, i fins i tot a través del sistema nerviós vegetatiu trastorns digestius, respiratoris, vasculars, etc.

Historia de l’Osteopatia

L’osteopatia va sorgir a finals del segle XIX, als Estats Units per un metge i cirurgià anomenat Andrew Taylor Still. Ell va ser el primer en posar en evidencia les interrelacions que existeixen, per una part entre el sistema múscul-esquelétic i els altres sistemes orgànics, i per un altre costat, entre la mobilitat i la llibertat d’aquests diferents sistemes i la salut de l’home.

Entre els anys 1870 y 1874, Still viu la seves primeres experiències osteopàtiques; desprès d’haver curat a un nen amb disenteria (inflamació i ulceració del intestí gruixut). Posteriorment, tracta i cura a uns altres 17 pacients més.

El 22 de Juny de 1874, decideix crear una nova medicina: l’Osteopatia.

Still va emetre la hipòtesis de que l’immens teixit de sosteniment del cos anomenat ‘fascia’ -que reuneix tots els elements del cos humà (ossos, articulacions, vísceres, glàndules, vasos, nervis)- podria ser el teixit més important del cos i ser l’origen de nombroses patologies de l’home quan restringeix la circulació dels fluids (sang, limfa, líquid cefaloraquidi) al ser els llocs d’intercanvis que permeten a les cèl·lules rebre les substancies que necessiten per viure i exercir les seves funcions.

Per difondre la seva ensenyança, Still va fundar al 1892 la American School of Osteopathy en Kirksville, Missouri. Altres, com W.G. Sutherland, J. Littlejohn, H. Magoun, V. Frymann van continuar la seva obra i van permetre donar a l’Osteopatia les seves lletres de noblesa, gràcies als seus treballs d’investigació.

WhatsApp chat
Per protegir la teva intimitat, abans de continuar volem assegurar-nos que saps que, tant nosaltres com els nostres col·laboradors, utilitzem les “cookies” a la web per millorar la teva experiència de lectura. Si vols saber-ne més pots llegir la nostra política de cookies i de privadesa.    Més informació
Privacidad